Pablo no vol rentar-se les dents

Fa molt, molt temps, en un país molt, molt llunyà, vivia amb els seus pares un nen que es deia Pablo. Pablo era un nen molt bo i molt treballador però… una miqueta desobedient. Els seus pares li advertien de les coses que podien passar però ell deia “sí, sí, sí” i després feia el que volia… I clar, de vegades es ficava en uns embolics…

Com aquell dia, que Pablo no volia rentar-se les dents abans de ficar-se al llit. Moltes vegades li donava mandra però aquest dia és que de debò no volia! La seva mare va parlar amb ell i li va intentar convèncer, el seu pare va parlar amb ell i li va intentar convèncer, fins al seu oncle que va trucar per telèfon va parlar amb ell i li va intentar convèncer. I ell, ben tossut, que no se’ls volia rentar. I al final es va anar a dormir sense rentar-se les dents! Els seus pares li havien explicat que si no es rentava les dents se li emmalaltirien i acabarien per caure-li plenes de càries però ell no l'hi creia…

Quan es va aixecar al matí es va mirar al mirall “ho veus?” va pensar somrient… “què exagerats! No ha passat gens d'això”. Efectivament les seves dents lluïen com sempre, tots en la seva boca, a dalt i a baix, una mica bruts ,això sí, però no havia caigut cap. El que Pablo no recordava és que això passaria després d'uns dies sense rentar-los-hi, no només per una nit. 

“A més”, va seguir pensant, “si se m'han de caure igual, a tots els meus amics se'ls estan caient”. A ell mateix li havia caigut un a l'estiu i el Ratoncito Pérez li havia deixat una moneda. Va somriure content en recordar-ho, la de cosetes que s'havia comprat amb aquella moneda… tampoc era tan greu que li caiguessin totes les dents no? tindria més monedes i més croms… Va decidir deixar de rentar-se les dents.

A partir d'aquest dia, Pablo no es va rentar les dents cap nit. Al final els seus pares li van dir alguna cosa així com “vigila amb les conseqüències”. Però no va fer cas.

Un parell de dies desprès, les seves dents tenien un color bastant lleig. Els seus amics no volien jugar prop d'ell perquè deien que el seu alè feia mala olor…però com el Pablo era tossut com una mula, seguia sense rentar-se les dents. I un dia estava menjant-se un entrepà de pernil i, en tirar d'ell va sentir que alguna cosa estranya li havia caigut…:una dent! L'hi va portar corrent a mamà il•lusionat pensant que al matí sota el seu coixí hi hauria una moneda però quan la seva mamà ho va veure, tan brut, li va dir

-Doncs no sé jo si al Ratoncito Pérez li agradarà.- Agradar? I per què no?

- Home, Pablo, perquè ell col•lecciona dents ,però una dent bruta no sé si la posarà en la seva col•lecció ,no creus?

- Quina ximpleria! Una dent és una dent… 

Però la veritat és que Pablo no estava tan segur que el ratolí pensés igual que ell.

Finalment va arribar la nit. En ficar-se al llit, Pablo va embolicar la seva dent en un plàstic i ho va deixar sota el coixí, desitjant que arribés ja el matí. 

Quan es va despertar va mirar sota el coixí i… la seva dent seguia allà embolicada al mateix lloc on l'havia deixat!

Però bé, és que Pérez no havia vingut o què? Ah, sí, al costat de la dent hi havia una mica més, un paperet. Era molt petit i no ho havia vist abans. Ho va agafar, tenia alguna cosa escrit, ho va desdoblegar i… gairebé no podia llegir-ho de tan petit que era. Es va aixecar i va agafar la seva lupa, la que tenia per jugar als detectius.

A la carta deia: “Hola Pablo, ho sento molt però aquesta dent està massa bruta. Quedarà lletja a la meva col•lecció així que, per favor, guarda-ho tu i no em deixis més així de bruts. Atentament, Ratoncito Pérez”.

Es va quedar sorprès. Així que després de tot, era cert… Pérez no volia dents brutes… Llavors va pensar que el seu pla havia fallat, Pérez no li deixaria monedes si les seves dents no estaven netes, i la seva boca feia molt mala olor, era a punt de perdre als seus amics per aquesta ximpleria de no voler rentar-se les dents… i les seves dents segurament s’estaven posant malaltes… potser ni tan sols li sortien les noves, o si li sortien li sortirien malaltes i li caurien també… i llavors, llavors no podria menjar deliciosos entrepans de pernil necessitava les seves dents!!!

Va entrar plorant a la cuina. Pablo li va explicar tot el que havia passat i com s'havia adonat que deixar de rentar-se les dents havia estat una ximpleria.

Pablo va deixar de plorar i va mirar a la seva mare, que deia “encara se t'han de caure moltes dents, i si te les cuides, Pérez els recollirà i et deixarà algunes monedes, i els teus amics tornaran a jugar amb tu quan el teu alè deixi de fer mala olor, i les teves dents noves creixeran sans i fortes i podràs seguir menjant entrepans de pernil i del que tu vulguis…”. 

Des d’aquest dia, Pablo es va començar a rentar les dents , i fins i tot, va netejar també la dent que li havia caigut. Ho va deixar blanc blanquíssim i ho va tornar a embolicar en un plàstic. Al costat d'ella, va deixar una nota que deia “Pérez, sento haver-te deixat una dent en mal estat. No tornarà a ocórrer. Et prometo que vaig a cuidar de les meves dents molt bé, i vaig a rentar-los tots els dies. Estaràs orgullós de tenir-los en la teva col•lecció.” 

Quan es va aixecar al matí, es va trobar una moneda i una noteta ben petita. Va agafar corrent la seva lupa i va llegir “Estic molt orgullós de tu, Pablo”.

Pablo des d'aquest dia es va rentar les dents sempre, en tots els moments que li tocaven.

Conte contat, conte acabat.