L'espasa pacifista (La no violència)

Hi havia una vegada una espasa preciosa. Pertanyia a un gran rei, i des de sempre havia estat a palau, participant en els seus entrenaments i exhibicions, enormement orgullosa. Fins que un dia, una gran discussió entre la seva majestat i el rei del país veí, va acabar amb tots dos regnes declarant-se la guerra.

L'espasa estava emocionada amb la seva primera participació en una batalla de debò. Demostraria a tots lo valenta i especial que era, i guanyaria una gran fama. Així va estar imaginant-se vencedora de molts combats mentre anaven de camí a la batalla. Però quan van arribar, ja hi havia hagut una primera batalla, i l'espasa va poder veure el resultat de la guerra. Allò no tenia res a veure amb el que havia imaginat: gens de cavallers nets, elegants i triomfadors amb les seves armes lluents; allà només hi havia armes trencades i tacades, i moltíssima gent sofrint gana i set; gairebé no hi havia menjar i tot estava ple de brutícia embolicada en l'olor més repugnant; molts estaven mig morts i tirats per terra i tots sagnaven per múltiples ferides...

 Llavors l'espasa es va adonar que no li agradaven les guerres ni les batalles. Ella preferia estar en pau i dedicar-se a participar en tornejos i concursos. Així que durant aquella nit prèvia a la gran batalla final, l'espasa buscava la forma d'impedir-la. Finalment, va començar a vibrar. Al principi emetia un petit soroll, però el so va ser creixent, fins a convertir-se en un molest so metàl•lic. Les espases i armadures de la resta de soldats van preguntar a l'espasa del rei què estava fent, i aquesta els hi va dir:

- "No vull que hi hagi batalla demà, no m'agrada la guerra".

- "A cap ens agrada, però què podem fer?".

- "Vibreu com jo ho faig. Si fem suficient soroll ningú podrà dormir".

Les armes van començar a vibrar, i el soroll va ser creixent fins a fer-se insuportable, i és va fer tan gran que va arribar fins al campament dels enemics, les armes dels quals, fartes també de la guerra, es van unir a la gran protesta.

 Al matí següent, quan havia de començar la batalla, cap soldat estava preparat. Ningú havia aconseguit dormir ni una miqueta, ni tan sols els reis i els generals, així que tots van passar el dia sencer dormint. Quan van començar a despertar al capvespre, van decidir deixar la batalla per l'endemà.

 Però les armes, liderades per l'espasa del rei, van tornar a passar la nit entonant el seu cant de pau, i novament cap soldat va poder descansar, havent d'ajornar de nou la batalla, i el mateix es va repetir durant els següents set dies. Al capvespre del setè dia, els reis dels dos bàndols es van reunir per veure què podien fer en aquella situació. Tots dos estaven molt enfadats per la seva anterior discussió, però poc després d'estar junts, van començar a comentar les nits sense somni que havien tingut, l'estranyesa dels seus soldats, el desconcert del dia i la nit i les divertides situacions que havia creat, i poc després tots dos reien amistosament amb totes aquelles historietes.

 Afortunadament, van oblidar les seves antigues disputes i van posar fi a la guerra, tornant cadascun al seu país amb l'alegria de no haver hagut de lluitar i d'haver recuperat un amic. I des de aquell dia els reis es reunien per comentar les seves aventures, comprenent que eren moltes més les coses que els unien que les que els separaven.