El joc com a recurs lúdic

Hi ha moltes investigacions fetes des del camp  de la pedagogia, la psicologia i la sociologia per trobar una relació entre el desenvolupament humà i el joc.

Fruit de les investigacions s'ha arribat a la conclusió que el joc és un dels  millors recursos per afavorir el desenvolupament integral de l'infant, per què fomenta l'exploració i la descoberta de l'entorn, ajuda a l'infant a relacionar-se amb els altres, i  també l'ajuda a millorar les seves capacitats, destreses i habilitats.

Racó dels contes

Aquest racó esta dedicat a les aventures més increïbles. 

Els contes mes populars juntament amb d’altres més innovadors, per poder explicar tan abans d’anar a dormir com en qualsevol moment del dia. 

Quan expliquem contes a la mainada obrim espais de comunicació i enfortim els vincles afectius. Els contes són eines màgiques amb els quals transmetem valors, coneixements, afavoreixen la imaginació, el domini del llenguatge, aprenen a escoltar, a esperar encuriosits…Els contes emocionen i desperten sentiments. Per això és tant important viure’ls intensament. A més a més els contes Populars i les Faules porten més o menys implícit un ensenyament per als infants. 

Altre cosa molt important són les ganes que hi posa el narrador (es a dir qui explica el conte), ja que el to de veu, la manera de fer-ho, els gestos i expressions són transmeses a l’infant i depenen molt de la seva atenció i el seu interès en la historia.

Què és el conte?

El conte és una naració fingida, en tot o en part, creada per un autor, que es pot llegir en menys d'una hora, els elements del qual contribueixen a produir un sol efecte. 

Habilitats socials

La manera de relacionar-se pot ser agradable o una font d’estrès tot dependrà de com i quina manera sapiguem comunicar-nos.

Les habilitats socials són un conjunt de conductes emeses per un individu, en un context interpersonal, que expressa els sentiments, actituds i desitjos, opinions o drets d’aquest individu d’una manera adequada, respectant les mateixes conductes en els altres. 

Perquè hi hagi habilitats socials hi ha d’haver un context de persones amb interacció per part d’ambdues. 

Importància dels contes

• Els contes nutreixen i enriqueixen la fantasia, ampliant el món de l'experiència. 
• Afavoreix el  procés de la maduració integral de la personalitat de l'infant.
• Posa en contacte al nen amb el seu món de realitat. 
• Inicia l'infant en la moralitat, afavorint el concepte de bo i dolents, i aproximant a virtuts com el respecte, l'honestedad, la generositat...
• Afavoreix els moments de diàleg i trobada afectiu entre l'adult i el nen/a. 
• Ajuda l'infant a descarregar en moments d'ansietat, agressivitat, eliminar pors i tensions...
• Pot ser utilitzat com tècnica terapeutica. 
  

Explicar un conte : Conte llegit vs Conte narrat

Conte llegit 

Es considera la fase prèvia a l'inici de la lectura autònoma per part de l'infant. En aquesta, l'adult fa de intermediari entre el llibre i l'infant. La veu i la proximitat de l'adult transmeteixen un climax íntim i afectiu. 

Aquesta pràctica, permet que l'infant es familiaritzi amb el llibre i descobreixi quantes estones bones pot brindar-li aquest company ple de sabers i màgics elements. 

Ajuda a ampliar el vocabulari del nen, ja que utilitza un llenguatge més ric i precís que el llenguatge oral. 

Conte narrat 

En general, els nens escolten més atentament i amb més gust el conte narrat que un conte llegit. 

En el conte narrat, l'emisor adquireix un paper protagonista que permet una comunicació més completa amb el que escolta. 

Això afavoreix a que el contingut del conte s'adapti millor a la realitat dels infants, a les seves circumstàncies, capacitats i lèxic.

Enllaços d'interès

Joc lliure vs Joc dirigit

El joc lliure és aquell que neix espontàniament, és la seva forma d'expressió. I que facilita l'activitat creadora, desenvolupa la imaginació, allibera pressions i permet actuar amb plena llibertat i independència. D'aquesta manera l'infant té l'oportunitat d'explorar i investigar materials i situacions per ell mateix. A través del joc els nens comprenen la naturalesa i el seu entorn cultural de forma imitativa. La imitació sorgeix de l'interior de l'infant, qui imita de manera única i individual el que percep.

Quan l'infant juga està recreant a través de la seva imaginació i fantasia tot el que observa del seu entorn per així comprendre-ho. Gràcies al joc, el nen aprèn a relacionar-se amb el món actuant, sentint i pensant.

El joc desenvolupa la creativitat, la capacitat d'acció personal, les relacions socials, la voluntat i les forces del pensament. El nen explora la fantasia infantil que més endavant s'expressarà com a iniciativa, com a força creativa. Mitjançant el joc desenvolupa les bases de la seva capacitat intel•lectual.

El joc dirigit es duu a terme quan és la persona adulta qui proposa i ofereix unes pautes per realitzar el joc, i està orientada a l’exploració i l’aprenentatge. Per tant, no es compleix la condició de llibertat i espontaneïtat. Però presenta els següents avantatges:

• Augmenta les possibilitats d’utilització de joguines
• Ajuda a canviar de situacions formatives
• Afavoreix el desenvolupament intel•lectual, social, afectiu i motriu
• Ofereix models positius per imitar satisfent les necessitats individuals de cada infant

  

  Joc Dirigit 

  
  

  

  Joc lliure

El gripau amb moltes dents

Fa molt, molt temps, va haver-hi un mag que per casualitat va inventar un encanteri capaç de donar a qui ho rebés una dentadura perfecta.

El mag va decidir utilitzar-ho amb un dels seus gripaus que es va transformar en un somrient i alegre animal, que a més de poder menjar de tot, va començar també a parlar gràcies a la seva nova dentadura.

- Estic encantat amb el canvi – repetia el gripau amb orgull – prefereixo mil vegades les dolces llaminadures que seguir menjant brutes i fastigoses mosques.

El mag no deixava de repetir-li:

- Cuida les teves dents si vols mantenir-los, Gripau. Renta'ls i no deixis que s'emmalalteixin ni tinguin càries. I sobretot no mengis tantes llaminadures…

Però Gripau no feia molt cas a les recomanacions del mag, pensava que la seva dentadura era massa resistent com per haver de rentar-la, i les llaminadures li agradaven tant que ni intentava deixar de menjar-les.

Així que un dia van aparèixer les càries en la seva dentadura i es van ser estenent per la seva boca a poc a poc, fins que Gripau va descobrir que tenia totes les dents buits per dins, i se li van començar a caure. Va intentar cuidar-los llavors, però ja poc va poder fer per ells, i quan l'últim de les seves lluentes dents va caure, va perdre també el do de parlar.

Pobre Gripau! Si no ho hagués perdut, li hauria pogut explicar al mag que si tornés a tenir dents els cuidaria tots els dies, perquè no hi havia res més fastigós que tornar a menjar bestioles.

La granoteta verda

Alicia i Joanet van anar al bosc amb els seus pares per passar un dia de jocs en el camp. Quan van acabar de menjar i recollir ,els seus pares van decidir anar-se a dormir la migdiada.

Ells van anar a fer una passejada fins a un llac on es van trobar una granota que estava molt trista i no podia croar. 

Els dos nens amb tristesa, li van preguntar:

- Què et passa? Per què no pots croar?

Plorant, la granota els va dir:

- Els homes no es porten bé, vénen a passar els dies al camp i deixen tot molt brut. Em vaig tallar en una poteta amb un pot que estava en el riu i em fa molt mal.

De sobte, a la granota se li van il•luminar els ulls:

- Tinc una idea i vosaltres podeu ajudar-me!.

- Com? li van preguntar els nens.

Llavors la granoteta els va dir:

- Expliqueu-li-ho als vostres companys i dieu en el col•legi que quan tornin al camp no llencin escombraries i diguin als seus pares que cuidin els rius i els camps perquè quan vosaltres sigueu pares i mares, tingeu l'ocasió d'ensenyar a les granotes sense talls en les seves potetes.

Alicia i Joanet van decidir tornar amb els seus pares per explicar-los el que els havia passat i pel camí, van anar recollint totes les escombraries que es van trobar perquè cap granoteta tornés a tallar-se i així sempre pugués seguir croant.

La poció de la mala vida

Fa molts, molts anys, totes les persones estaven fortes i sanes. Feien menjars molt variats i els hi encantava la fruita, les verdures i el peix: diàriament feien exercici i gaudien saltant i jugant. Es notava en la gent i dels infants, que estaven plenes d’alegria i de bon humor. Tot el poble estava enfadat amb les bruixes negres, les que només pensaven en fer mal a tothom. 

La pitjor de les bruixes, la dolenta Caralletja, va tenir les més terribles de les idees: entre totes ajuntarien els seus poders per inventar una poció que treies les ganes de viure tan alegrement. 

Totes les bruixes es van unir en el bosc dels pantans i van col•laborar per fer la bruixeria. Era tan poderós i necessitaven tanta energia per fer-ho, que quan una de les bruixes es va equivocar en una sola paraula, va haver una explosió tan gran que va fer desaparèixer  el bosc sencer.

L’explosió va convertir a totes aquelles bruixes dolentes en persones tan petits com un microbi, deixant-les atrapades en un petita ampolla de vidre que es va quedar perdut.

Van estar tancades durant molts i molts anys, fins que un infant va trobar l’ampolla amb la poció i creient que era una beguda, se la beure sencera. 

Les petites i cruels bruixes es van aprofitar de la ocasió i tot i que eren petites, aviat van aprendre a canviar els gustos de l’infant per així perjudicar-li. 

Al cap de pocs dies, per culpa de les bruixes que hi habitaven en el cos dels petits, els infants ja no tenien ganes de menjar fruites, verdures o peix i que només tinguessin ganes de menjar gelats, pizzes, hamburgueses i llaminadures. També van començar a no fer res del que feien, només s’estaven quiets ,no corrien ni saltaven.

Va haver de passar temps perquè el doctor Sanis Saludakis descobrís les bruixetes que causaven la malaltia. No hi havia vacuna, ni xarop que pogués acabar amb elles, però el doctor va descobrir que les bruixetes no aguantaven la felicitat i el bon humor, i que precisament, la millor cura era esforçar-se per tenir una bona vida, sent feliç. 

Llavors, les bruixes aprofitaven qualsevol esternut per fugir a tota velocitat. 

Des de llavors, les seves millors receptes no eren pastilles ni injeccions, sino una miqueta d’esforç per menjar fruites, verdures i peix, i fer una mica d’exercici.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat. 

L'ocellet mandròs

Hi havia una vegada, un ocellet simpàtic, però molt molt gandul. Tots el dies, a la hora de llevar-se, s’ havia d’ estar cridant-li mil cops fins que , finalment, s’aixecava; i quan havia de fer alguna feina, ho deixava passar tot fins que quasi no quedava temps per fer-ho.  Tots li deien constantment:

- ets un gandul! No es pot estar sempre deixant tot per última hora…

-Bah, però si no passa res. –responia l’ocellet- Només trigo una miqueta més que els altres en fer les coses. 

Els ocells van passar tot l’estiu volant i jugant, i quan començà la tardor i va sentir-se el fred, tots van iniciar els preparatius pel gran viatge a un país més càlid. Però el nostre ocellet, sempre gandul, ho anava deixant tot per més endavant, confiat que li donaria temps a preparar el viatge…Fins que un dia , quan es va aixecar, ja no quedava ningú.

Aquest dia, tocava començar el gran viatge i les normes eren ben clares i conegudes per tothom: tothom havia d’estar preparat, perquè eren milers d’ocells i no es podia esperar a ningú. 

Al principi va estar plorant moltíssima estona, però desprès va pensar que igual que havia fet coses molt malament, també podria fer-les molt bé i sense deixar temps a la ganduleria, es va posar a preparar tot per aguantar l’hivern. 

Primer de tot, va buscar durant dies el lloc més protegit  del fred, i allà va construir el seu niu, amb rames i pedres. 

Quan va veure que el niu estava perfectament preparat, ell mateix es va preparar per poder aguantar sense sortir molt de temps del seu niu. 

Va haver de patir molt però no es penedeix d’haver-ho fet. 

Així que, quan va arribar la primavera, els seus amics van tornar del seu gran viatge i es van alegrar moltíssim a la vegada que es van quedar sorpreses de trobar l’ocellet viu, sent com era de gandul.

I, quan van comprovar que ja no quedava ni una miqueta de ganduleria en el seu cos, i que s’havia convertit en el més previsor i treballador de la colònia, tots van estar d’acord en encarregar-li  la organització del gran viatge pel següent any.

Conte contat, conte acabat.

Què són els jocs de falda?

Els jocs de falda són els primers jocs  que els adults fan amb els infants. Es basen en un text, música i uns moviments relacionats amb el text o amb la melodia.

El text acostuma a ser divertit i reiteratiu.

La música per la seva part sol ser molt senzilla i fins i tot podem trobar la mateixa música per a diferents textos. 

Els moviments són simples i normalment serveixen per conèixer les diferents parts del cos o donar certa emoció al joc. 

Com són jocs que han arribat als nostres dies per tradició oral pot haver diferents versions del mateix joc i es sol desconèixer l'autor.

Si diferents persones fan aquests jocs amb un mateix infant cal posar-se d'acord en fer la mateixa versió.

Pablo no vol rentar-se les dents

Fa molt, molt temps, en un país molt, molt llunyà, vivia amb els seus pares un nen que es deia Pablo. Pablo era un nen molt bo i molt treballador però… una miqueta desobedient. Els seus pares li advertien de les coses que podien passar però ell deia “sí, sí, sí” i després feia el que volia… I clar, de vegades es ficava en uns embolics…

Com aquell dia, que Pablo no volia rentar-se les dents abans de ficar-se al llit. Moltes vegades li donava mandra però aquest dia és que de debò no volia! La seva mare va parlar amb ell i li va intentar convèncer, el seu pare va parlar amb ell i li va intentar convèncer, fins al seu oncle que va trucar per telèfon va parlar amb ell i li va intentar convèncer. I ell, ben tossut, que no se’ls volia rentar. I al final es va anar a dormir sense rentar-se les dents! Els seus pares li havien explicat que si no es rentava les dents se li emmalaltirien i acabarien per caure-li plenes de càries però ell no l'hi creia…

Quan es va aixecar al matí es va mirar al mirall “ho veus?” va pensar somrient… “què exagerats! No ha passat gens d'això”. Efectivament les seves dents lluïen com sempre, tots en la seva boca, a dalt i a baix, una mica bruts ,això sí, però no havia caigut cap. El que Pablo no recordava és que això passaria després d'uns dies sense rentar-los-hi, no només per una nit. 

“A més”, va seguir pensant, “si se m'han de caure igual, a tots els meus amics se'ls estan caient”. A ell mateix li havia caigut un a l'estiu i el Ratoncito Pérez li havia deixat una moneda. Va somriure content en recordar-ho, la de cosetes que s'havia comprat amb aquella moneda… tampoc era tan greu que li caiguessin totes les dents no? tindria més monedes i més croms… Va decidir deixar de rentar-se les dents.

A partir d'aquest dia, Pablo no es va rentar les dents cap nit. Al final els seus pares li van dir alguna cosa així com “vigila amb les conseqüències”. Però no va fer cas.

Un parell de dies desprès, les seves dents tenien un color bastant lleig. Els seus amics no volien jugar prop d'ell perquè deien que el seu alè feia mala olor…però com el Pablo era tossut com una mula, seguia sense rentar-se les dents. I un dia estava menjant-se un entrepà de pernil i, en tirar d'ell va sentir que alguna cosa estranya li havia caigut…:una dent! L'hi va portar corrent a mamà il•lusionat pensant que al matí sota el seu coixí hi hauria una moneda però quan la seva mamà ho va veure, tan brut, li va dir

-Doncs no sé jo si al Ratoncito Pérez li agradarà.- Agradar? I per què no?

- Home, Pablo, perquè ell col•lecciona dents ,però una dent bruta no sé si la posarà en la seva col•lecció ,no creus?

- Quina ximpleria! Una dent és una dent… 

Però la veritat és que Pablo no estava tan segur que el ratolí pensés igual que ell.

Finalment va arribar la nit. En ficar-se al llit, Pablo va embolicar la seva dent en un plàstic i ho va deixar sota el coixí, desitjant que arribés ja el matí. 

Quan es va despertar va mirar sota el coixí i… la seva dent seguia allà embolicada al mateix lloc on l'havia deixat!

Però bé, és que Pérez no havia vingut o què? Ah, sí, al costat de la dent hi havia una mica més, un paperet. Era molt petit i no ho havia vist abans. Ho va agafar, tenia alguna cosa escrit, ho va desdoblegar i… gairebé no podia llegir-ho de tan petit que era. Es va aixecar i va agafar la seva lupa, la que tenia per jugar als detectius.

A la carta deia: “Hola Pablo, ho sento molt però aquesta dent està massa bruta. Quedarà lletja a la meva col•lecció així que, per favor, guarda-ho tu i no em deixis més així de bruts. Atentament, Ratoncito Pérez”.

Es va quedar sorprès. Així que després de tot, era cert… Pérez no volia dents brutes… Llavors va pensar que el seu pla havia fallat, Pérez no li deixaria monedes si les seves dents no estaven netes, i la seva boca feia molt mala olor, era a punt de perdre als seus amics per aquesta ximpleria de no voler rentar-se les dents… i les seves dents segurament s’estaven posant malaltes… potser ni tan sols li sortien les noves, o si li sortien li sortirien malaltes i li caurien també… i llavors, llavors no podria menjar deliciosos entrepans de pernil necessitava les seves dents!!!

Va entrar plorant a la cuina. Pablo li va explicar tot el que havia passat i com s'havia adonat que deixar de rentar-se les dents havia estat una ximpleria.

Pablo va deixar de plorar i va mirar a la seva mare, que deia “encara se t'han de caure moltes dents, i si te les cuides, Pérez els recollirà i et deixarà algunes monedes, i els teus amics tornaran a jugar amb tu quan el teu alè deixi de fer mala olor, i les teves dents noves creixeran sans i fortes i podràs seguir menjant entrepans de pernil i del que tu vulguis…”. 

Des d’aquest dia, Pablo es va començar a rentar les dents , i fins i tot, va netejar també la dent que li havia caigut. Ho va deixar blanc blanquíssim i ho va tornar a embolicar en un plàstic. Al costat d'ella, va deixar una nota que deia “Pérez, sento haver-te deixat una dent en mal estat. No tornarà a ocórrer. Et prometo que vaig a cuidar de les meves dents molt bé, i vaig a rentar-los tots els dies. Estaràs orgullós de tenir-los en la teva col•lecció.” 

Quan es va aixecar al matí, es va trobar una moneda i una noteta ben petita. Va agafar corrent la seva lupa i va llegir “Estic molt orgullós de tu, Pablo”.

Pablo des d'aquest dia es va rentar les dents sempre, en tots els moments que li tocaven.

Conte contat, conte acabat.

Com s'hi juga?

La persona adulta s'asseu, es posa l'infant a la falda i comença a cantar. Segons el joc haurà d'agafar-li les mans, o assenyalar una part del cos o li mourà les cames al ritme de la música...

Quan i on es poden fer?

Aquests jocs es poden realitzar en qualsevol moment del dia. per iniciar-los s'ha de tenir temps i fer-los amb calma garantint una atenció individualitzada. 

L'espai haurà de ser còmode, càllid i sense elements que puguin distreure als infants. 

Abans de començar el joc és aconsellable convidar-os a participar amb un... << Vols jugar amb mi?>>.

Què desenvolupem

Amb aquests tipus de jocs els infants comencen a descobrir el seu cos; també s'hi treballa el llenguatge oral, el ritme, el llenguatge musical i el moviment, i sobretot ajuden a establir vincles afectius. 

A quina edat es poden fer?

Els jocs de falda es poden començar a fer a partir dels 4 o 5 mesos, ja que en aquesta edat els infants ja s'aguanten asseguts. 

El moment de deixar de dur-los a terme depèn de l'infant, perquè cadascú té el seu ritme evolutiu i les seves necessitats. 

Amb els nadons aquesta activitat és sempre compartida amb l'adult, però cap als dos o tres anys, els infants ja poden fer algun d'aquests jocs amb algun company o companya.

El bebé dels paponatas (Gelosia entre germans)

Els paponatas són uns petits éssers de colors amb forma de patata. A més de ser divertits i simpàtics, els paponatas tenen una característica molt especial: cada vegada que neix un nadó paponata, sigui del color que sigui, als seus pares els hi creix un nou braç del mateix color. Aquest és el braç especial del nadó, que els seus pares dediquen exclusivament per a cuidar d'aquest fill.

Però un dia un nadó paponata de color blau va néixer sense que als seus pares els creixés cap braç blau Quin problema! Com podrien cuidar-ho, si els seus pares només tenien el braç verd del seu germà gran i el braç rosa de la seva altra germana? El primer que van intentar aquells pares tan preocupats va ser posar-se un braç de mentida, però no servia per res, i el nadó no feia una altra cosa que plorar. Després van demanar ajuda a altres pares paponatas, però tots tenien tots els seus braços molt ocupats amb els seus propis nens, i ningú va poder fer res.

Els pares del petit paponata blau ja no sabien què fer, i es morien de pena en veure que el seu nadó moriria per no poder cuidar d'ell.

Però llavors, va succeir alguna cosa que no havia ocorregut mai. El germanet verd i la germaneta rosa es van oferir a compartir els seus braços especials! Els pares no podien creure que tinguessin uns fills tan generosos i genials que estaven disposats a compartir els seus braços, malgrat saber que si els deixarien de cuidar per cuidar al seu germanet. El pare i la mare paponata es van omplir d'alegria i felicitat al poder cuidar al seu nadó, i des d'aquell dia van estimar encara moltíssim més als seus generosíssims fills grans.

I tant els van estimar, i tan generosos havien estat aquells petits paponatas verd i rosa, que al poc temps també a ells els hi va créixer un al·lucinant braç multicolor, amb el qual van poder ajudar als seus pares a cuidar del bebè sempre que volien.

El món dels follets (dir la veritat)

Tots els follets es dedicaven a construir dos palaus, el de la veritat i el de la mentida. Els maons del palau de la veritat es creaven cada vegada que un nen deia una veritat, i els follets de la veritat els utilitzaven per fer el seu castell. El mateix ocorria en l'altre palau, on els follets de la mentida construïen un palau amb els maons que es creaven amb cada nova mentida. Tots dos palaus eren impressionants, els millors del món, i els follets competien durament perquè el seu fos el millor.

Tant, que els follets de la mentida, molt més tramposos i malintencionats, van enviar un grup de follets al món per aconseguir que els nens diguessin més i més mentides. I com ho van aconseguir, van començar a tenir molts més maons, i el seu palau es va anar fent més gran i espectacular. Però un dia, alguna cosa estranya va ocórrer en el palau de la mentida: un dels maons es va convertir en una caixa de paper. Poc després, un altre maó es va convertir en sorra, i a l'estona altra més es va fer de cristall i es va trencar. I així, a poc a poc, cada vegada que s'anaven descobrint les mentides dels nens que havien creat aquells maons, aquests es transformaven i desapareixien, de manera que el palau de la mentida es va anar fent més i més feble, perdent més i més maons, fins que finalment es va enfonsar.

I tots, inclosos els follets mentiders, van comprendre que no es poden utilitzar les mentides per res, perquè mai són el que semblen i no se sap en què es s’acabaran convertint.

El petit colibri (Fer cas als adults)

El petit colibrí blau se sentia trist i cansat. Es va perdre quan viatjava amb la seva família a la recerca d'un lloc més càlid on passar l'hivern, i quan va entrar la nit, després de molt temps buscant-los sense cap sort, es va protegir en una petita cova que va trobar a la muntanya. Dins només hi havia unes quantes branques i fulles seques portades pel vent. Encara que alimentar-se no era una cosa que a ell li preocupés, ja que sempre havia estat molt hàbil per a aquesta tasca, el no saber si tornaria a veure als seus essers estimats li entristia profundament.

-No t'allunyis de nosaltres quan emigrem a un altre lloc-, li repetien sempre els seus pares. Però ell s'emocionava amb totes les cosetes que descobria durant els seus viatges, i es quedava bocabadat contemplant aquestes meravelles, batent les seves petites ales damunt de cada tresor, mentre els altres seguien el seu camí sense donar-se compte de la seva falta. Aquell dia mentre volaven va veure un centelleig de llum, un reflex que sortia d'entre els arbres i sense adonar-se va ser perdent altitud i apropant-se per veure què era aquella bella llum. Llavors va descobrir un enorme i preciós llac d'aigües cristal·lines que li va deixar totalment sorprès.

-Uauuu!!!- Va exclamar, veient-se reflectit en l'aigua. -Quina meravella!!!!- 

Ell mai havia vist res igual. El sol començava a posar-se i els seus rajos en l'aigua apareixien com a brillants reflexos daurats que gairebé encegaven, convertint-ho en un quadre espectacular.

Va córrer per sobre de l'aigua jugant amb el seu reflex, utilitzant com a mirall les quietes aigües on contemplava els blancs núvols lliscant-se pel cel. No es va adonar que el temps passava i quan de sobte va alçar el seu vol cridant a la seva família per ensenyar-los el que havia descobert, va veure que la seva trucada no era resposta, i que els seus pares i els seus germans havien continuat el seu vol, i on estaven ara ja no podien sentir-li.

De sobte una enorme por es va apoderar d'ell. Dels seus ulls va desaparèixer tota la bellesa i només escoltava sorolls estranys que cada vegada augmentaven més la seva por i el seu malestar. Uns crits d'aus desconegudes ressonaven pel bosc, i tot el que abans semblava bonic es va anar convertir en una cosa terrorífica i fantasmal. El sol ja gairebé no il•luminava i temia quedar-se tot sol en el bosc, així que va sortir volant a la recerca de la seva família. Però la nit va arribar i ell seguia sol. Va buscar un lloc on acollir-se i allà va passar la nit. Amb les fulletes que hi havia en la cova es va fer un llit una miqueta sorollós, ja que les fulles estaven seques, però almenys li van donar una miqueta de calor per a aquella nit. L'endemà quan va despertar no recordava que s'havia perdut, però aviat en aixecar-se ho va recordar, i va començar a preocupar-se. 

-Oh, Déu meu! Què faré aquí sol? On està la meva família?- I aviat va descobrir com els trobava a faltar. 

Els seus pares sempre li repetien que si algun dia es perdia el que havia de fer era no allunyar-se de l'últim lloc per on havien passat tots junts, posar-se en un lloc suficientment alt com perquè poguessin veure’l quan tornessin a buscar-lo, i que mai deixés que la por li impedís veure la realitat. 

-És veritat!!!!- Va dir quan va recordar. -Els meus pares em van dir què tènia que fer si em perdia així que no he de tenir por, la meva família m'està buscant i aviat ens reunirem-.

Així que va sortir de la seva cova acomiadant-se d'ella i donant-li les gràcies per haver-li ofert recer aquella nit. De nou tot tornava a ser bonic, i la seguretat que trobaria a la seva família li feia volar feliç i alegre per uns paratges totalment desconeguts per a ell. Aviat va trobar de nou el llac per on van volar l'última vegada, i allí va buscar l'arbre més alt i es va posar en una de les seves branques. Mentre esperava, va començar a cantussejar i a poc a poc es van ser afegint a la seva cançó tots els ocells que habitaven per aquells entorns. Ell els hi va explicar que s'havia perdut, i van decidir cantar molt molt fort perquè tot el que passés pogués sentir-los. Aviat la seva cançó es podia escoltar des de molt lluny, la qual cosa va ajudar a la seva família a trobar-lo més ràpidament.

Després d'aquell dia, el nostre colibrí s'havia fet més savi. Ara sabia que havia d'advertir sempre a la seva família quan s'allunyava d'ells durant els seus viatges. Sabia també que durant el camí de la vida trobaria als qui li oferissin la seva ajuda, i el més important de tot, va descobrir que quan la por s'apoderava d'ell les coses més boniques podien semblar les més terribles.

Guanyar o perdre (Competitivitat)

En Pep odiava perdre a qualsevol cosa. Els seus pares, mestres i molts altres deien que no sabia perdre, però el que passava de debò és que no podia suportar perdre a res, ni a les bales. Era tan genial, i se sentia tan bé quan guanyava, que no volia renunciar a aquella sensació per res del món; a més, quan perdia, era just tot el contrari, li semblava el pitjor que li podia passar. Per això no jugava a res que no se li donés molt bé i en el que no fos un fenomen, i no li importava que un joc durés només un minut si en acabar acabava guanyant, sobretot en el futbolí, no parava de jugar. 

Quan va arribar a l’escola l’Albert, un noi nou expert en aquest mateix joc, no van trigar a enfrontar-se. En Pep es va preparar concentrat i seriós, disposat a guanyar, però l’Albert no semblava donar-li importància, caminava tota l'estona somrient i sobretot feia acudits. Però era realment un fenomen, marcava gols una vegada i una altra, i no parava de riure. Estava tan poc atent, que en Pep va poder fer-li paranys amb el marcador, i va arribar a guanyar el partit. En Pep es va mostrar triomfant, però a l’Albert no va semblar importar-li: "ha estat molt divertit, hem de tornar a jugar un altre dia".

Aquell dia no es va parlar d'una altra cosa en l’escola que no fos la gran victòria de Pep. Però a la nit, en Pep no se sentia feliç. Havia guanyat, i encara així no hi havia ni rastre de la sensació d'alegria que tant li agradava. A més, l’Albert no se sentia gens malament per haver perdut, i va semblar gaudir fent-ho. I a sobre al dia següent va poder veure a l’Albert jugant a bàsquet; era realment dolentíssim, perdia una vegada i una altra, però no abandonava el seu somriure ni la seva alegria.

Durant diversos dies va observar a aquell nen alegre, boníssim en algunes coses, dolentíssim fins al ridícul en unes altres, que gaudia amb totes elles per igual. I llavors va començar a comprendre que per gaudir dels jocs no era necessari un marcador, ni haver de guanyar o perdre, sinó viure'ls amb ganes, *intentar fer-ho bé i gaudir d'aquells moments de joc. I es va atrevir per fi a jugar a l'amagatall, a fer un acudit durant un partit al futbolí, i a sentir pena perquè acabava un joc divertit, sense preocupar-se pel resultat. I sense saber molt bé per què, els companys van començar a comentar, dóna gust jugar amb en Pep, ell sí que sap perdre". 

La millor elecció (Evitar el materialisme)

Rod i Tod. Així es deien els dos afortunats nens que van ser triats per anar a veure al mateix Pare Noel al Pol Nord. Un màgic trineu va anar a recollir-los a les portes de les seves cases, i van volar pels núvols entre música i piruetes. Tot el que van trobar era magnífic, ni en els seus millors somnis ho haurien imaginat, i esperaven amb il•lusió veure a l'adorable senyor de vermell que portava anys repartint-los regals cada Nadal.

Quan va arribar el moment, els van fer passar a una grandíssima sala, on van quedar sols. El saló es trobava fosc i buit: només una gran taula a la seva esquena, i una gran butaca al capdavant. Els follets els van avisar:

- En Pare Noel està molt ocupat. Només podreu veure-ho uns segons, així que aprofiteu-los bé.

Van esperar llarga estona, en silenci, pensant què dir. Però tot se'ls hi va oblidar quan la sala es va omplir de llums i colors. En Pare Noel va aparèixer sobre la gran butaca, i al mateix temps que apareixia, la gran taula s'omplia amb totes les joguines que sempre havien desitjat Què emocionant! Mentre en Tod corria a abraçar al Pare Noel, en Rod es va girar cap a aquella bicicleta amb la qual tant havia somiat. Només van ser uns segons, els justos perquè en Tod digués "gràcies", i arribés a sentir-se el nen més feliç del món, i perquè en Pare Noel desaparegués abans que en Rod arribés si més no a mirar-li. Llavors va sentir que havia malgastat la seva gran sort, i ho havia fet mirant les joguines que havia vist en la botiga una vegada i una altra. Va plorar i va protestar demanant que tornés, però igual que en Tod, en unes poques hores ja estava de nou a casa.

Des d'aquell dia, cada vegada que veia una joguina, sentia primer la il•lusió del regal, però al moment es donava la volta per donar-se compte de que no veia una cosa més important. I així, va descobrir els ulls tristos de la gent que estava sola, la pobresa dels nens el millor regal dels quals seria un tros de pa, o les mancançes de molts altres que portaven anys sense rebre una abraçada o sentir un "t’estimo". I al contrari que aquell dia en el Pol Nord, en què no havia sabut triar, va aprendre a caminar cap al lloc correcte, ajudant als que no tenien gens, donant amor als que gairebé mai ho van tenir, i posant somriures en les vides més desgraciades.

 Ell sol va arribar a canviar l'ambient de la seva ciutat, i no hi havia ningú que no el conegués ni li estigués agraït. I un Nadal, mentre dormia, va sentir que algú li fregava la cama i va obrir els ulls. Al moment va reconèixer les barbes blanques i el vestit vermell, i el va envoltar amb una gran abraçada. Així va estar una estona, fins que en Rod va dir amb un fil de veu acompanyat per llàgrimes.

- Perdona'm. No vaig saber escollir el més important.

Però en Pare Noel, amb un somriure, va respondre:

- Oblida això. Avui era jo qui havia de triar, i he preferit passar una estona amb el nen més bo del món, abans que deixar-li en la xemeneia la muntanya de regals que s'havia guanyat Gràcies!

Al matí següent, no va haver-hi cap regal en la xemeneia d’en Rod. Aquell Nadal, el regal havia estat tan gran, que només cabia en el seu gran cor.

Les arrugues (Respecte a la gent gran)

Era un dia assolellat de tardor la primera vegada que Bàrbara es va fixar que l'avi tenia moltíssimes arrugues, no només en la cara, sinó per tot arreu.

- Avi, hauries de donar-te la crema de la mare per a les arrugues.

L'avi va somriure, i un munt d'arrugues van aparèixer en la seva cara.

- Ho veus? Tens massa arrugues

- Ja ho sé Bàrbara. És que sóc una mica vell... Però no vull perdre ni una sola de les meves arrugues. Sota cadascuna guardo el record d'alguna cosa que vaig aprendre.

A Bàrbara se li van obrir els ulls com si hagués descobert un tresor, i així els va mantenir mentre l'avi li ensenyava l'arruga en la qual guardava el dia que va aprendre que era millor perdonar que guardar rancor, o aquella altra que deia que escoltar era millor que parlar, aquesta altra enorme que mostrava que és més important donar que rebre o una molt amagada que deia que no hi havia res millor que passar el temps amb els nens...

Des d'aquell dia, a la Bàrbara el seu avi li semblava cada dia més maco, i amb cada arruga que apareixia en el seu rostre, la nena acudia corrent per veure què nova lliçó havia après. Fins que en una d'aquelles xerrades, va anar el seu avi qui va descobrir una petita arruga en el coll de la nena:

- I tu? Quina lliçó guardes aquí?

Bàrbara es va quedar pensant un moment. Després va somriure i va dir

- Que no importa lo vellet que arribis a ser avi, perquè....t’estimo!

L'espasa pacifista (La no violència)

Hi havia una vegada una espasa preciosa. Pertanyia a un gran rei, i des de sempre havia estat a palau, participant en els seus entrenaments i exhibicions, enormement orgullosa. Fins que un dia, una gran discussió entre la seva majestat i el rei del país veí, va acabar amb tots dos regnes declarant-se la guerra.

L'espasa estava emocionada amb la seva primera participació en una batalla de debò. Demostraria a tots lo valenta i especial que era, i guanyaria una gran fama. Així va estar imaginant-se vencedora de molts combats mentre anaven de camí a la batalla. Però quan van arribar, ja hi havia hagut una primera batalla, i l'espasa va poder veure el resultat de la guerra. Allò no tenia res a veure amb el que havia imaginat: gens de cavallers nets, elegants i triomfadors amb les seves armes lluents; allà només hi havia armes trencades i tacades, i moltíssima gent sofrint gana i set; gairebé no hi havia menjar i tot estava ple de brutícia embolicada en l'olor més repugnant; molts estaven mig morts i tirats per terra i tots sagnaven per múltiples ferides...

 Llavors l'espasa es va adonar que no li agradaven les guerres ni les batalles. Ella preferia estar en pau i dedicar-se a participar en tornejos i concursos. Així que durant aquella nit prèvia a la gran batalla final, l'espasa buscava la forma d'impedir-la. Finalment, va començar a vibrar. Al principi emetia un petit soroll, però el so va ser creixent, fins a convertir-se en un molest so metàl•lic. Les espases i armadures de la resta de soldats van preguntar a l'espasa del rei què estava fent, i aquesta els hi va dir:

- "No vull que hi hagi batalla demà, no m'agrada la guerra".

- "A cap ens agrada, però què podem fer?".

- "Vibreu com jo ho faig. Si fem suficient soroll ningú podrà dormir".

Les armes van començar a vibrar, i el soroll va ser creixent fins a fer-se insuportable, i és va fer tan gran que va arribar fins al campament dels enemics, les armes dels quals, fartes també de la guerra, es van unir a la gran protesta.

 Al matí següent, quan havia de començar la batalla, cap soldat estava preparat. Ningú havia aconseguit dormir ni una miqueta, ni tan sols els reis i els generals, així que tots van passar el dia sencer dormint. Quan van començar a despertar al capvespre, van decidir deixar la batalla per l'endemà.

 Però les armes, liderades per l'espasa del rei, van tornar a passar la nit entonant el seu cant de pau, i novament cap soldat va poder descansar, havent d'ajornar de nou la batalla, i el mateix es va repetir durant els següents set dies. Al capvespre del setè dia, els reis dels dos bàndols es van reunir per veure què podien fer en aquella situació. Tots dos estaven molt enfadats per la seva anterior discussió, però poc després d'estar junts, van començar a comentar les nits sense somni que havien tingut, l'estranyesa dels seus soldats, el desconcert del dia i la nit i les divertides situacions que havia creat, i poc després tots dos reien amistosament amb totes aquelles historietes.

 Afortunadament, van oblidar les seves antigues disputes i van posar fi a la guerra, tornant cadascun al seu país amb l'alegria de no haver hagut de lluitar i d'haver recuperat un amic. I des de aquell dia els reis es reunien per comentar les seves aventures, comprenent que eren moltes més les coses que els unien que les que els separaven.

Categories de les habilitats socials

Intrapersonals

• Autocontrol
• Autoestima
• Reestructuració de les distorsions cognitives(pensaments erronis, canviar el teu pensament).
• Resiliència (la teva força de voluntat que tenim per sortir dels problemes).

Interpersonals

• Empatia( posar-se en la pell de l’altre).
• Assertivitat( tipus de conducta que et permet aconseguir el que tu vols sense trepitjar als altres).
• Canalització de rols.
• Comunicació.
• Contribució a la creació d’un clima social positiu. 
  

Com millorar les habilitats socials

Les habilitats socials es poden millorar mitjançant la seva pràctica.

L’entrenament millora les habilitats; aquest millora proporciona satisfacció i aquesta satisfacció provoca un augment de la freqüència de les conductes pròpies. 

Barbeta barbixola

S'agafa a l'infant a la falda i cada cop que la cançó enumeri una part del cos nosaltres haurem d'assenyalar aquesta part en el cos de l'infant tal i com ho fa la noia en el vídeo de dalt. 

Barbeta, barbixola,

boqueta de fesola,

nas nasset,

ullets de pardalet,

celletes de ruquet,

truca, truca el /la ... (nom  nen/a)!

Peu polidor

Amb l'infant assegut a la falda, començarem a cantar la cançó i cada cop que esmentem una part del cos l'hem de tocar. 

Peu polidor de la margarideta, 

peu polidor de la margaridó.

Toqueu-li el peu a la margarideta, 

toqueu-li el peu a la margaridó.

Cul rodonet de la margarideta, 

cul rodonet  de la margaridó.

Toqueu-li el cul a la margarideta, 

toqueu-li el cul  a la margaridó.

Panxa forteta de la margarideta, 

panxa forteta de la margaridó.

Toqueu-li el panxa a la margarideta, 

toqueu-li el panxa a la margaridó.

Nasset bufó de la margarideta, 

nasset bufó de la margaridó.

Toqueu-li el nas a la margarideta, 

toqueu-li el nas a la margaridó.

Riu avall se'n va el peixet

Amb l'infant assegut a la falda, li agafem les mans i hem de fer els moviments tal i com es veu en el vídeo de dalt. 

“Riu avall se’n va el peixet, 

tot brillant i vermellet,

riu avall, riu avall, 

l’aigua és clara, l’aigua és clara,

riu avall, riu avall, 

l’aigua és clara com cristall.”

Mans manetes

Amb l'infant a la falda, de manera que ambdos en podem mirar, l'agafarem les mans i les mourem de fora cap endins. 

Mans, manetes, 

cucuruetes, 

mans, manons, 

cucuruons!

Cuca Puja

Amb l'infant estirat a la falda, amb el dit índex i el cor, pujarem des de la panxa fins al coll i en arribar al coll, ferem pessigolles. 

Cuca, cuca, cuca, 

puja, puja, puja,

aquí, aquí, aquí. 

Anirem a París

Amb l'infant assegut a la falda i mirant cap a nosaltres, li demanen les mans i el subjectem mentre el fem trotar si diu al pas a poc a poc, si diu al trot una mica més ràpid i si diu al galop més ràpid encara. 

Anirem a París a cavall d'un mosquit

I els francesos diran "Quin cavall més bonic!"

Al pas, al pas, al pas.

Al trot, al trot, al trot.

Al galop, a galop, al galop!

Ballmanetes

Amb l'infant a la falda, mirant cap a nosaltres, li agafem les mans i quan diem toca galtetes, amb les seves mans toquem les nostres galtes i quan diem toca-les tú que les tens boniquetes, llavors, toquem les seves galtes. 

Ballmanetes, toca galtetes 

toca-les tú que les tens boniquetes, 

Ball, ball, la cueta de la gallina, 

ball, ball la cueta del nostre gall, 

nostre gall es cantador, 

canta de dia, canta de dia, 

nostre gall es cantador, 

canta de dia i de nit no.  

Aquest és el pare

Se li demana al infant que ens deixi la seva mà i li recitem el text fent els mateixos gestos que fa la noia del vídeo. 

Aquest és el pare,

aquesta és la mare,

aquest fa les sopes,

aquest se les menja totes,

i aquest diu:

Piu, piu, piu! Que no n’hi ha per al caganiu?

(també és pot dir el nom de ‘Infant)

Pon titeta pon

Amb un titella de dit, d'un ocellet i amb els infants aseguts a prop de nosaltres, els i demanen que estirin el braç amb la mà oberta. L'adult farà pessigolles a la mà de l'infant amb el dit que porta l'ocellet. 

Pon titeta pon, 

pon un coco, pon un coco 

Pon titeta pon, 

pon un coco per el nen. 

Quan la titella  pondrà, 

el nen se'l beurà.