La caputxeta vermella

Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 

- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 

La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 

De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme.

- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop. 

- Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta. 

- Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 

I la Caputxeta se'n va anar ben convençuda que el camí que li havia dit el llop era el més ràpid. Quan la va perdre de vista, el llop va agafar una drecera que coneixia i va arribar de seguida a casa de l'àvia. 

Va trucar a la porta: Toc, toc. I una veu molt delicada va contestar des de dins de casa. 

- Qui hi ha?

- Àvia, sóc la Caputxeta vermella, que us porto pastissos i un pot de mel - va contestar el llop fent veure que era la Caputxeta. 

- Passa, passa, filla, passa, que la porta és oberta. 

El llop va entrar dins la casa, va abalançar-se contra la velleta i se la va empassar sense mastegar. Després es va ficar al llit i va esperar que arribés la innocent Caputxeta vermella. 

Al cap d'una estona, la Caputxeta trucava a la porta: Toc, toc!

- Qui hi ha? - va preguntar el llop afinant la veu per fer-la com la de l'àvia. 

- Àvia, sóc la Caputxeta vermella i us porto pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta. 

- Passa, filla, passa, que la porta és oberta. 

La Caputxeta vermella va entrar a la casa i es va acostar al llit, on l'esperava el llop tapat fins al nas amb els llençols. Però la Caputxeta se la va quedar mirant, com si no la reconegués. I, de sobte, va dir:

- Àvia, quines orelles més grosses que tens!

- Són per sentir-te millor!

- Àvia, quins ulls més grossos que tens!

- Són per veure't millor!

- Àvia, quines dents més grosses que tens!

- Són per menjar-te'm millor!!!

I en dir aquestes paraules, el llop es va llançar sobre la Caputxeta vermella i se la va empassar de cop. 

Fart i amb la panxa plena, el llop va tornar a ficar-se al llit i es va posar a dormir i a roncar com un tronc: Grrrrrrr!! Grrrrrrrr!!

Roncava tan fort que un caçador que passava per allà a la vora va sentir els roncs i es va estranyar que la dolça àvia que vivia en aquella caseta pogués fer aquell soroll. Així doncs, va decidir entrar-hi. Va acostar-se al llit i va descobrir el llop. 

- Però si és el llop! I mira com té de plena la panxa! Segur que s'ha menjat l'àvia i ara dorm mentre fa la digestió - va dir el caçador en veu alta-. Potser encara sóc a temps de salvar-la!

I sense pensar-s'ho dues vegades, el caçador va agafar un ganivet i va obrir la panxa del llop. I ja us ho podeu imaginar: de dintre de la panxa va sortir-ne la Caputxeta, primer, i, al cap d'un moment, l'àvia. 

Aleshores van agafar unes quantes pedres grosses del jardí i van omplir la panxa del llop. Al cap d'una estona, el llop es va despertar. La panxa li pesava moltíssim i tenia una set brutal. Així doncs, va sortir de la casa i va caminar com va poder fins a una bassa per fer-hi un bon glop d'aigua. 

Però vet aquí que les pedres li pesaven tant que hi va caure i es va enfonsar sota l'aigua per sempre més. 

Després d'aquest ensurt, la Caputxeta vermella va prometre als seus pares i a la seva àvia que, fins que no fos gran, no parlaria mai més amb estranys. I que sempre sempre travessaria el bosc molt de pressa amb la seva bicicleta i sense entretenir-s'hi per collir floretes.