Rod i Tod. Així es deien els dos afortunats nens que van ser triats per anar a veure al mateix Pare Noel al Pol Nord. Un màgic trineu va anar a recollir-los a les portes de les seves cases, i van volar pels núvols entre música i piruetes. Tot el que van trobar era magnífic, ni en els seus millors somnis ho haurien imaginat, i esperaven amb il•lusió veure a l'adorable senyor de vermell que portava anys repartint-los regals cada Nadal.
Quan va arribar el moment, els van fer passar a una grandíssima sala, on van quedar sols. El saló es trobava fosc i buit: només una gran taula a la seva esquena, i una gran butaca al capdavant. Els follets els van avisar:
- En Pare Noel està molt ocupat. Només podreu veure-ho uns segons, així que aprofiteu-los bé.
Van esperar llarga estona, en silenci, pensant què dir. Però tot se'ls hi va oblidar quan la sala es va omplir de llums i colors. En Pare Noel va aparèixer sobre la gran butaca, i al mateix temps que apareixia, la gran taula s'omplia amb totes les joguines que sempre havien desitjat Què emocionant! Mentre en Tod corria a abraçar al Pare Noel, en Rod es va girar cap a aquella bicicleta amb la qual tant havia somiat. Només van ser uns segons, els justos perquè en Tod digués "gràcies", i arribés a sentir-se el nen més feliç del món, i perquè en Pare Noel desaparegués abans que en Rod arribés si més no a mirar-li. Llavors va sentir que havia malgastat la seva gran sort, i ho havia fet mirant les joguines que havia vist en la botiga una vegada i una altra. Va plorar i va protestar demanant que tornés, però igual que en Tod, en unes poques hores ja estava de nou a casa.
Des d'aquell dia, cada vegada que veia una joguina, sentia primer la il•lusió del regal, però al moment es donava la volta per donar-se compte de que no veia una cosa més important. I així, va descobrir els ulls tristos de la gent que estava sola, la pobresa dels nens el millor regal dels quals seria un tros de pa, o les mancançes de molts altres que portaven anys sense rebre una abraçada o sentir un "t’estimo". I al contrari que aquell dia en el Pol Nord, en què no havia sabut triar, va aprendre a caminar cap al lloc correcte, ajudant als que no tenien gens, donant amor als que gairebé mai ho van tenir, i posant somriures en les vides més desgraciades.
Ell sol va arribar a canviar l'ambient de la seva ciutat, i no hi havia ningú que no el conegués ni li estigués agraït. I un Nadal, mentre dormia, va sentir que algú li fregava la cama i va obrir els ulls. Al moment va reconèixer les barbes blanques i el vestit vermell, i el va envoltar amb una gran abraçada. Així va estar una estona, fins que en Rod va dir amb un fil de veu acompanyat per llàgrimes.
- Perdona'm. No vaig saber escollir el més important.
Però en Pare Noel, amb un somriure, va respondre:
- Oblida això. Avui era jo qui havia de triar, i he preferit passar una estona amb el nen més bo del món, abans que deixar-li en la xemeneia la muntanya de regals que s'havia guanyat Gràcies!
Al matí següent, no va haver-hi cap regal en la xemeneia d’en Rod. Aquell Nadal, el regal havia estat tan gran, que només cabia en el seu gran cor.
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario