El petit colibri (Fer cas als adults)

El petit colibrí blau se sentia trist i cansat. Es va perdre quan viatjava amb la seva família a la recerca d'un lloc més càlid on passar l'hivern, i quan va entrar la nit, després de molt temps buscant-los sense cap sort, es va protegir en una petita cova que va trobar a la muntanya. Dins només hi havia unes quantes branques i fulles seques portades pel vent. Encara que alimentar-se no era una cosa que a ell li preocupés, ja que sempre havia estat molt hàbil per a aquesta tasca, el no saber si tornaria a veure als seus essers estimats li entristia profundament.

-No t'allunyis de nosaltres quan emigrem a un altre lloc-, li repetien sempre els seus pares. Però ell s'emocionava amb totes les cosetes que descobria durant els seus viatges, i es quedava bocabadat contemplant aquestes meravelles, batent les seves petites ales damunt de cada tresor, mentre els altres seguien el seu camí sense donar-se compte de la seva falta. Aquell dia mentre volaven va veure un centelleig de llum, un reflex que sortia d'entre els arbres i sense adonar-se va ser perdent altitud i apropant-se per veure què era aquella bella llum. Llavors va descobrir un enorme i preciós llac d'aigües cristal·lines que li va deixar totalment sorprès.

-Uauuu!!!- Va exclamar, veient-se reflectit en l'aigua. -Quina meravella!!!!- 

Ell mai havia vist res igual. El sol començava a posar-se i els seus rajos en l'aigua apareixien com a brillants reflexos daurats que gairebé encegaven, convertint-ho en un quadre espectacular.

Va córrer per sobre de l'aigua jugant amb el seu reflex, utilitzant com a mirall les quietes aigües on contemplava els blancs núvols lliscant-se pel cel. No es va adonar que el temps passava i quan de sobte va alçar el seu vol cridant a la seva família per ensenyar-los el que havia descobert, va veure que la seva trucada no era resposta, i que els seus pares i els seus germans havien continuat el seu vol, i on estaven ara ja no podien sentir-li.

De sobte una enorme por es va apoderar d'ell. Dels seus ulls va desaparèixer tota la bellesa i només escoltava sorolls estranys que cada vegada augmentaven més la seva por i el seu malestar. Uns crits d'aus desconegudes ressonaven pel bosc, i tot el que abans semblava bonic es va anar convertir en una cosa terrorífica i fantasmal. El sol ja gairebé no il•luminava i temia quedar-se tot sol en el bosc, així que va sortir volant a la recerca de la seva família. Però la nit va arribar i ell seguia sol. Va buscar un lloc on acollir-se i allà va passar la nit. Amb les fulletes que hi havia en la cova es va fer un llit una miqueta sorollós, ja que les fulles estaven seques, però almenys li van donar una miqueta de calor per a aquella nit. L'endemà quan va despertar no recordava que s'havia perdut, però aviat en aixecar-se ho va recordar, i va començar a preocupar-se. 

-Oh, Déu meu! Què faré aquí sol? On està la meva família?- I aviat va descobrir com els trobava a faltar. 

Els seus pares sempre li repetien que si algun dia es perdia el que havia de fer era no allunyar-se de l'últim lloc per on havien passat tots junts, posar-se en un lloc suficientment alt com perquè poguessin veure’l quan tornessin a buscar-lo, i que mai deixés que la por li impedís veure la realitat. 

-És veritat!!!!- Va dir quan va recordar. -Els meus pares em van dir què tènia que fer si em perdia així que no he de tenir por, la meva família m'està buscant i aviat ens reunirem-.

Així que va sortir de la seva cova acomiadant-se d'ella i donant-li les gràcies per haver-li ofert recer aquella nit. De nou tot tornava a ser bonic, i la seguretat que trobaria a la seva família li feia volar feliç i alegre per uns paratges totalment desconeguts per a ell. Aviat va trobar de nou el llac per on van volar l'última vegada, i allí va buscar l'arbre més alt i es va posar en una de les seves branques. Mentre esperava, va començar a cantussejar i a poc a poc es van ser afegint a la seva cançó tots els ocells que habitaven per aquells entorns. Ell els hi va explicar que s'havia perdut, i van decidir cantar molt molt fort perquè tot el que passés pogués sentir-los. Aviat la seva cançó es podia escoltar des de molt lluny, la qual cosa va ajudar a la seva família a trobar-lo més ràpidament.

Després d'aquell dia, el nostre colibrí s'havia fet més savi. Ara sabia que havia d'advertir sempre a la seva família quan s'allunyava d'ells durant els seus viatges. Sabia també que durant el camí de la vida trobaria als qui li oferissin la seva ajuda, i el més important de tot, va descobrir que quan la por s'apoderava d'ell les coses més boniques podien semblar les més terribles.