Els tres porquets

Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí. 

Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món. 

Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 

Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats.

Però als seus germans no els va agradar gaire la idea. 

- No en tinc ganes- va dir el més petit-. Els maons pesen massa. Jo agafaré canyes i palla i em faré una casa. 

- Jo tampoc no vull treballar - va dir el mitjà-. Jo recolliré branques i faré una casa de fusta. 

Després de discutir una estona, van pensar que seria millor que cadascú es construís la seva pròpia casa. 

El més petit dels tres va agafar palla d'un paller i, en un moment, va enllestir una petita caseta de palla. 

El mitjà, també va anar per feina. Va agafar unes quantes branques i, en un tres i no res, ja tenia acabada la caseta de fusta. En canvi, el més gran, va posar-se a treballar de valent. No parava de portar totxos amunt i avall i de mica en mica va anar aixecant una casa molt sòlida amb un sostre ben resistent capaç d'aguantar pluja i neu. Suava la cansalada, però no va parar de pencar mentre els seus germans jugaven al voleibol.

- Ja veureu el que farà el llop amb les vostres cases! - deia el germà gran als seus germans, que reien i no en feien cas. 

Quan es va fer fosc, ja tenia la casa acabada. Dalt del cel, la lluna brillava com un tros de meló quan els tres porquets apagaven els llums per anar a dormir. De cop, un udol terrible va trencar el silenci.

- Auuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!!

Era el llop ferotge, que cridava d'aquesta manera quan tenia l'estómac buit.

- Fa olor de carn fresca! -deia mentre se li feia la boca aigua.

Quan va veure la casa de palla, el llop es va posar a riure.

- Ha, ha, ha. Bufaré i bufaré i la casa ensorraré!

El llop va agafar aire, va bufar i la casa es va esfumar. El porquet que era dins va córrer cap a la casa que hi havia més a la vora. Llavors, el llop es va acostar a la caseta de fusta. 

- Ha, ha, ha. Bufaré i bufaré i la casa ensorraré!

 Va tornar a agafar aire i va bufar fins que la casa de fusta va sortir volant. I els dos espantats porquets van córrer a refugiar-se a la casa del germà gran. El llop no va rendir-se i va arribar fins a la tercera casa. 

- Ha, ha, ha. Bufaré i bufaré i la casa ensorraré! 

El llop va bufar amb totes les seves forces, però la casa no es va moure ni una mica. Ho va intentar per segona vegada. Va bufar tan fort que va deixar els arbres pelats i va fer desaparèixer la lluna. Però la casa no va ni tremolar. 

El llop estava molt empipat. Se li resistia el sopar. Així que va pensar que no li quedava cap altre remei que entrar dins la casa. I la millor manera era deixar-se caure per la xemeneia com si fos el Pare Noel. 

Els tres porquets eren dins morts de por, però el més gran va endevinar les intencions del llop i, ràpidament, va encendre la llar de foc. 

No va fallar. Al cap d'un moment, el llop va caure a les flames i es va cremar el cul. El crit que va fer va ser tan fort que fins i tot va despertar un lleó que dormia a l'Àfrica. I amb la cua fumejant com la metxa d'un petard, va sortir disparat per la xemeneia i cap dels tres porquets el va tornar a veure mai més. I mira que n'han passat d'anys, però es va rostir tant el cul que encara ara ha de seure de costat. I, segons diuen, sembla que s'ha tornat tan vegetarià que només menja iogurts descremats.