Era un dia assolellat de tardor la primera vegada que Bàrbara es va fixar que l'avi tenia moltíssimes arrugues, no només en la cara, sinó per tot arreu.
- Avi, hauries de donar-te la crema de la mare per a les arrugues.
L'avi va somriure, i un munt d'arrugues van aparèixer en la seva cara.
- Ho veus? Tens massa arrugues
- Ja ho sé Bàrbara. És que sóc una mica vell... Però no vull perdre ni una sola de les meves arrugues. Sota cadascuna guardo el record d'alguna cosa que vaig aprendre.
A Bàrbara se li van obrir els ulls com si hagués descobert un tresor, i així els va mantenir mentre l'avi li ensenyava l'arruga en la qual guardava el dia que va aprendre que era millor perdonar que guardar rancor, o aquella altra que deia que escoltar era millor que parlar, aquesta altra enorme que mostrava que és més important donar que rebre o una molt amagada que deia que no hi havia res millor que passar el temps amb els nens...
Des d'aquell dia, a la Bàrbara el seu avi li semblava cada dia més maco, i amb cada arruga que apareixia en el seu rostre, la nena acudia corrent per veure què nova lliçó havia après. Fins que en una d'aquelles xerrades, va anar el seu avi qui va descobrir una petita arruga en el coll de la nena:
- I tu? Quina lliçó guardes aquí?
Bàrbara es va quedar pensant un moment. Després va somriure i va dir
- Que no importa lo vellet que arribis a ser avi, perquè....t’estimo!
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario